Som diumenge i el despertador ens fa sortir dels somnis a les 6 del matí. Quina son, quina calor que hem passat a l’habitació i això que era una de les habitacions més fredes i humides del refugi, segons el Xavi. Ens canviem i pugem al menjador a esmorzar, encara és plena nit… començarem a caminar amb el frontal.
A les 7 del matí sortim ben abrigats, estem a sota zero, i amb el frontal encès. A 100 m tenim una baixada forta i amb moltes pedres, s’ha d’anar en compte i més si és de nit. Baixem sense pressa i anem fent, xino-xano. És la primera vegada que camino en frontal i no està malament, sobretot si en portes un que faci molta llum. Quan el camí planeja, ens traiem roba perquè ja no fa vent i hem baixat uns quants metres de desnivell. Seguim caminant en baixada i en pla fins que entrem en un bosc, llavors comencem amb les primeres pujades del dia. Mentre va sortint el sol, el dia es va aclarint, podem veure per on passem i el bosc és guapíssim… també, comencem a trobar bolets!
Al cap d’unes dues hores ben bones, arribem al Penyes Altes i el Niu de l’Àliga queda enrere… venim de tan lluny? Estic molt contenta perquè l’any passat no vaig poder fer aquest cim i també per conèixer la zona que tinc al costat de casa, ara ja tinc més peces per completar el puzzle mental de muntanyes.
Ràpidament, baixem i fem camí al Moixeró que el vorejarem per sota. A dins del bosc trobem més bolets, l’Albert i el Xavi en cullen uns quants… no se’n poden estar! El paisatge de prats immensos és maquíssim i, amb les vaques, encara més. Seguim el caminet en baixada fins al punt, on comencem a baixar en picat fins al refugi Serrat de les Esposes. Quina baixada, mare meva! Ja hem tastat la primera tortura de genolls, però els tenim forts i no ens fan mal. Aquí al refugi hi ha cavalls i dos gossos. Mentre ens traiem més roba, que el sol ja comença a apretar, l’Albert parla amb una noia que està al costat dels cavalls, li explica què estem fent i la noia li diu que ens queden unes 8 hores per arribar a Gresolet. Són les 11 del matí, anem bé. Això ens fa pujar la moral i, de seguida, marxem que encara tenim un bon tros per endavant.
Sortint del refugi fem una pujadeta maca que, de seguida, guanyem desnivell fins arribar a una pista. Anem entrant i sortint de la pista combinant amb un bosc pleeeee de bolets: pota de rata, rovellons, múrgoles,… quin grapat! Intentem no entretenir-nos massa fins que, en una corba de la pista, tirem per un trencall de la dreta i ens endinsem al bosc, altre cop, en baixada forta fins arribar al refugi Els Cortals de l’Ingla.
La guarda del refugi és molt amable, ens dóna aigua perquè ens diu que al següent refugi no n’hi ha i està tancat. Li demanem quant en en tenim fins a Gresolet i ens diu que unes 10 o 11 hores ben bones. Em cau l’ànima als peus! No pot ser perquè al refugi anterior, el qual fa una horeta que l’hem deixat, ens ha dit que ens quedaven unes 8 hores… I la noia, suposo que per les cares que hem posat, ens diu que si portem un pas lleuger amb unes 9 hores ja fem. Són les 12 del migdia, cal que ens afanyem. Ens despedim i seguim caminant amb pas alegre fins al coll del Pendís, on hi ha una esplanada molt bonica i, des d’aquí, tenim el refugi de Sant Jordi a mig quilòmetre. Demano per parar a fer un mos, tinc el sucre als peus… l’Albert i el Xavi accepten de bon grat i ens posem a menjar al solet, fa un dia radiant.
Seguim caminant pel bosc amb vistes del Cadí al fons, fins allà hem d’arribar? Si encara queda molt lluny… bosc i més bosc, pujades i baixades… ja no sé on estic ni quant falta, però sé que cada passa que fem, falta menys. Caminem sense parar, una hora, dues hores i sortim del bosc. Tenim vistes del Cadí molt a prop, ja devem estar a punt d’arribar al següent refugi. Passem per una tartera força dreta i, de cop i volta, baixem uns 200 m en picat i en forma de ziga-zagues. Aleshores, tornem a pujar fins a un petit collet i ens apareixen unes vistes espectaculars del Cadí amb les seves canals a l’esquerra i, al fons de tot, es veu una taqueta petita… allò és el refugi Prat d’Aguiló. No, siusplau, no… fins allà??? Això és interminable! No dic res, però els ànims els torno a tenir als peus… seguim caminant i vorejant les canals per sota, fan impressió. A pocs metres del refugi veig que hi ha una pista forestal, els dic a l’Albert i al Xavi que abandono la ruta i truco perquè em vinguin a buscar. Ells em diuen que no, que anem bé de temps i ja m’ajudaran a portar la motxilla o el que faci falta. Mirem el mapa i els horaris, és cert que anem molt bé de temps… tal com havíem previst. El Xavi m’agafa la motxilla i me la porta fins al refugi, on parem a fer un altre mos ja que fa més de 3 hores de l’última parada. Amb les vistes espectaculars del Cadí que tenim al davant i amb l’estómac una mica ple, ho veig d’un altre color i tinc ganes de fer tota la ruta sencera.
Són quarts de cinc de la tarda i ens queda fer l’última pujada d’uns 400 m fins al Pas dels Gosolans, llavors serà tot baixada fins a Gresolet. Anem pujant xino-xano, veiem que el refugi va quedant enrere… el paisatge és, cada cop més, molt bonic, això ens alegra la vista i ens treu el cansament de les cames. A dalt del Pas dels Gosolans em quedo meravellada! Estem a dalt de les esplanades del Cadí i és immens… reconec que m’hauria perdut una de les parts més boniques de la ruta, si ho hagués deixat. Estic molt contenta que l’Albert i el Xavi m’hagin animat! Anem planejant i imaginant-nos que estem a l’hivern i fem tot allò en esquís de muntanya, ha de ser fantàstic… d’aquí surten un parell o tres sortides per fer aquest hivern.
Arribem al punt final de la Serra Pedregosa i comencem a baixar, a perdre alçada, sense parar fins a la pista forestal que va al refugi Lluís Estasen. A la pista forestal, el sol es comença a pondre i ens afanyem una miqueta més, però aquesta pista es fa infinita i cada cop costa més acabar-la… ara, cada un, va al seu ritme tot imaginant-se diferents històries per no frenar el ritme que portem. El Xavi és el que va al davant, té les cames més llargues, i ens espera al trencall que hi surt el corriol que va fins a Gresolet. Després, hi arribem l’Albert i jo… traiem el frontal de la motxilla, d’aquí poc ens quedarem a les fosques i haurem d’acabar la ruta amb el frontal encès. Vinga, només queda una horeta!
Agafem aire i baixem pel corriolet que baixa en picat i són més de 400 m de desnivell negatiu fins a Gresolet, una bona matxacada pels genolls. De seguida, ens quedem a les fosques al mig del bosc… no es veu res i encenem els frontals per no despistar-nos i caminem atents a les pintures vermelles. Això no para de baixar, que anem a l’infern? Com que sabem que és l’últim tram del dia, que falta molt poquet, caminem sense parar i amb moltes ganes d’arribar… travessem un riu, remuntem una miqueta, tornem a baixar, travessem un altre riu i tornem a remuntar. Sembla que estiguem donant voltes al mateix lloc, com que no veiem res a tres passes… no sabem on estem. És una sensació estranya això de caminar sense saber per on vas, t’aïlles completament del món i vas seguint el camí sense fi. És curiós, no ho havia experimentat mai… potser seria una manera de meditar o de deixar la ment en blanc (o en negre?) i d’aïllar-te del món.
Fins al cap d’una horeta, ben bona, no arribem a una pista forestal… visca, ja hi som! Fem un parell de corbes i veiem el cotxe del Xavi… oeoeoe! Dit i fet, són les 9 del vespre: hem caminat les 14 hores que havíem dit. Ens fem grans abraçades i ens felicitem mútuament, estem molt contents!
Cavalls del vent és una ruta que s’ha de fer, almenys, una vegada a la vida. És perfecte per conèixer les zones del Berguedà i de la Cerdanya, per conèixer els boscos i els cims del voltant. Em fa vergonya no haver-hi anat fins ara, no sé perquè tenim tendència a marxar lluny quan tenim moltes coses boniques en aquest país. Ara, em trec el barret als qui ho fan corrents i amb poques hores!
Dades de l’etapa:
– desnivell positiu: 1947 m
– desnivell negatiu: 3244 m
– temps: 14 h comptant les parades
Informació extreta:
– web oficial cavalls del vent
– mapa de cavalls del vent que ja teníem
Felicitats equip! Quin fart de gaudir que us vau fer!!!jejeje