Anna Maria petita, així et dèiem els Galliners del mijac Safa.
La infantesa és un dels records més grans de la vida que tenim quan ens fem grans. Pot ser un record bonic o dur, però no s’esborra mai de la ment. Sovint, els grans o els avis diuen “quan jo era petit…” i es fa present tot sovint.
Anna Maria petita, des de que el mijac es va acabar perquè ens vam fer grans, ja no ens vèiem tan sovint. El nostre contacte era en trobades espontànies: pel carrer, per festa major de Manresa, a la piscina municipal,… llavors, la xerrera es feia eterna, infinita, fins que ens havíem de despedir amb un “hem de fer un sopar, eh?”, “quedem per fer un cafè” o amb un “quedem aviat!” i amb moltes ganes de fer-ho.
Gràcies a les tecnologies actuals, miro tot sovint el teu bloc de creacions artístiques. Tens un do per l’art i m’agrada molt mirar els teus dibuixos, les teves idees, les pintures… tens un estil propi molt autèntic. Parlo en present perquè encara ho faig i perquè, per mi, encara hi ets.
Em costa molt d’entendre per què passen aquestes coses. Potser em costa perquè, en el fons, no ho vull entendre. Potser m’és més fàcil acceptar i seguir endavant, com molt bé vas definir un dia “La vida és un viatge, no un destí”.
Una forta abraçada, Anna Maria petita!