No sabien que seguien vides paral·leles.
S’anaven trobant en passarel·les,
però s’encreuaven en ponts tibetans
tot caminant cap a indrets llunyans
a través de camins sense fi
amb un bon sarró ple de vi.
Els dies van anar passant,
el sol dia rera dia es ponia
i els regalava un nou dia
perquè seguissin caminant
fins que les cames els feien figa.
Les vides paral·leles s’encreuaven,
però ells no es veien
i seguien sense rumb
fins a donar un bon tomb.
Un dia el sol no es va despertar,
però ells van seguir el camí sense fi
i, a les fosques, es van trobar.
Van seguir agafats de la mà
compartint el sarró de vi
fins que el sol els va il·luminar.
Ara segueixen les mateixes vides
per passarel·les i ponts tibetans,
però ara agafats de la mà
i el camí segueix sense rumb.
No tenen por de les encontrades
massives, desèrtiques, gelades o infernals,
mentre al sarró hi hagi vi
amb ganes, donaran un bon tomb
fins arribar a un indret ben llunyà.