Després d’un intent fallit al Flamissella per culpa dels núvols i de la boira baixa que no ens deixava veure res més enllà dels 10 metres, decidim atacar el Mont-Roig fent una circular amb combinació de cotxes.
Deixem un cotxe al Refugi Pleta del Prat de les pistes d’esquí de Tavascan i, amb l’altre cotxe, ens enfilem pel camí que va fins a la Pleta Palomera. Apurem fins on trobem la neu, a uns 1600 m d’alçada… no està malament. Ens posem els esquís a l’esquena i seguim el GR-11 en direcció al refugi lliure del Mont-Roig. No hem matinat massa, sabem que el sol i l’elevada temperatura ens passarà factura… almenys ho intentarem. El camí no té massa pèrdua, està tot indicat amb cartells i pintures vermelles als arbres. Tardem a posar-nos els esquís als peus perquè no parem de travessar un munt de rierols i, fins i tot, ens hem de passar el material per travessar un riu amb força aigua. Això ens fa alentir el pas i fins una mica abans d’arribar a la Pleta del Fangassal, on hi ha una petita cabana, no tenim neu contínua.
El paisatge és meravellós i força imponent, és desèrtic i majestuós. El gran Mont-Roig allà al davant, imposa i molt! Fem un petit repòs abans de fer l’última pujada que ens duu al refugi, no parem de sentir soroll de les petites purgues que van caient, realiment fa molta calor i veiem que no podrem fer tota la volta sencera que teníem planejada. Deicidim deixar el Mont-Roig per una altra ocasió i atacar el Ventolau per la vessant NO, la vessant que ens falta a l’Albert i a mi.
Sense encantar-nos massa, remuntem el primer pendent fort fins arribar al refugi lliure. Veiem que hi ha gent, parlem amb ells i ens expliquen que no s’han atrevit a fer el Mont-Roig amb raquetes per les purgues que han anat caient al llarg del matí. Seguim en direcció al coll del Ventolau, passant per l’esquerra dels 3 estanys (Gallina, Sens i Major). La calor ja ens comença a fer efecte, sembla que delirem una mica… si més no, mireu les fotos que parlen per si soles.
Passat l’estany Major decidim per on atacar el Ventolau: si pel coll del Ventolau o per l’altre coll que hi ha entre el Pic de Calberante i Ventolau. Aquí no tenim la mateixa opinió, però guanyen els més forts… tot i que no sempre tenen raó i pugem pel segon coll, on acabem amb els esquís a l’esquena fins al cim. Cada cop anem més lents, ja portem unes quantes hores foquejant, se’ns acaba l’aigua, tenim gana,… no perdem les esperances i, finalment, arribem al desitjat Ventolau. Visca!
A dalt del cim ens recuperem: mengem, bevem aigua, contemplem les muntanyes i respirem…
Després de fer fotos decidim baixar del Ventolau pel “tubo”. No és la millor opció, però tampoc tenim ganes de fer un altre canvi de pells ni de perdre’ns una baixada molt bonica. Cap al “tubo”, doncs! Això sí, amb molt de compte a l’hora de generar purgues i passant pels llocs menys conflictius perquè la neu està força pastosa… esquiem com si tinguéssim una manta als peus, és una sensació curiosa.
Arribem al refugi Pleta del Prat amb un somriure d’orella a orella i amb una gran satisfacció als nostres cors. I aquesta satisfacció es fa encara més gran quan el guarda del refugi ens serveix les birres! 😊
És una volta guapíssima, però seria ideal fer-la al març perquè no hi han tants rierols a travessar i les temperatures són més fresques i més ideals per fer el Mont-Roig, ja que és orientació sud. Això sí, cal estar en forma: surten uns 12 km i uns 1300 m de desnivell positiu. Segur que amb un dia de menys calor, no es fa tan feixuc.
Track i mapa de ruta: