Ubud, el regne dels micos a Bali

31/07/15 – 1/08/15 BARCELONA – DOHA – BALI

Marxem a les 10 de la nit de Barcelona. Plou força i el vol surt amb retard, no sabem el motiu perquè l’Albert no entén el què diuen per l’altaveu. Sopem els entrepans que duem mentre mirem una pel·lícula… sembla que el vol serà tranquil.

Al cap de 6 hores de vol, després d’haver-nos empassat 2 pel·lícules subtitulades en anglès, aterrem a Doha que està al mig del no-res. Només tenim temps de prendre’ns un cafè molt amarg i, de seguida, tornem a pujar a un altre avió. Al nostre costat ens asseu un egipci surfista que ens explica que va a Bali, a la meca del surf. Me n’adono que som els “subdesenvolupats” perquè tothom sap anglès amb una fluïdesa menys nosaltres. Durant les 9 hores de vol ens empassem 4 pel·lícules, estem fent un “curs” intensiu en anglès… almenys, el llegit!

Aterrem a Bali molt tard, no paguem els visats perquè les taquilles estan tancades. Agafem un taxi per anar a l’hotel que tenim reservat a Ubud. Arribem a l’hotel i no es veu res, no hi ha massa il·luminació als voltants. A dins de l’habitació veiem que no hi ha mosquitera al llit i estem cagats de por pels mosquits i perquè hi ha molts bitxets a dins… és que estem al mig de la selva. Ens costa agafar el son, però ens acabem adormint perquè estem fosos.

2/08/15 MONKEY FOREST, UBUD

Ens despertem amb la claror de fora i veiem que l’entorn de l’hotel està ple de plantes gegants i moltes flors. Demanem per l’esmorzar i tarden molt a atendre’ns, ens dóna la sensació de que tot va més a poc a poc. Finalment, ens porten un pancake de plàtan amb mel i fruita… dubtem amb la fruita, però ens diuen que l’han netejat amb aigua embotellada. Ens ho mengem sense pensar-nos-ho massa. Fem una volta per l’hotel i marxem cap al Monkey Forest, al regne dels micos. Al carrer ja és una altra història: el trànsit és força caòtic, hi ha moltes motos que van a totes direccions i al mig hi passen cotxes i bicicletes… els admiro, no topen entre ells!

Tot caminant, passem pel davant de molts establiments: botigues, bars, restaurants, botigues de lloguer de motos i bicicletes, etc. Quan arribem al Monkey Forest passem pel davant d’un cartell avisant-nos de que els micos poden ser perillosos. Paguem entrada i ens demanen si volem comprar menjar, diem que no i comencem a caminar pel regne dels micos: ens hem endinsat ben bé a dins d’una selva plena de lianes i arbres amb molta vegetació pertot arreu… és un bosc amb un verd elegant i majestuós, l’aire que es respira és dens de tanta natura que dóna aquestes plantes i aquests arbres. Tot un plegat, veiem passar moltes coses grises… els micos! Són els propietaris d’aquesta selva i fan força respecte, per no dir por. Ells estan a casa seva i em sento ben bé una forastera o, potser fins i tot, una intrusa… com si estigués entrant a un lloc prohibit. Malgrat aquesta sensació, començo a fer fotos i perdo una mica la por.

A mesura que ens endinsem a la selva, observo que els micos estan pertot arreu: a dalt dels arbres, al terra, a sobre dels monuments. No et pots despistar ni un moment perquè són llestos i més, si portes menjar al damunt et poden atacar.

Els micos estan pertot arreu.

En el fons, els micos em recorden una mica als humans: juguen entre ells, es fan companyia, les famílies estan unides, s’enfaden si no els dónes menjar i en portes al damunt,… Encara que no les tingui totes, n’hi han que els trobo molt dolços.

Una mare amb el fill.
Un mico jugant a ser l'heroi d'un drac.

El bosc és immens, no s’acaba mai. Està ple d’escultures amb forma de cocodrils, dracs, budes, micos. Passem per ponts naturals formats pels arbres i les lianes, al costat d’un riu,… hi ha un petit mirador que es veu com el bosc salvatge no s’acaba mai. És impressionant! Fins i tot, passem pel davant d’un temple de micos… potser d’aquí ve la inspiració de la pel·lícula “El planeta dels simis”.

Temple dels micos.

Finalment, al cap d’algunes hores, cansats de tants micos i d’estar pendents de no ser atacats per un d’ells marxem del Monkey Forest. Anem a buscar un lloc per fer un mos i parem a un restaurant que serveixen plats que fan bona pinta; demanem el plat típic d’indonèsia: nasi goreng (arròs fregit amb verduretes i ous) i mie goreng (fideus fregits amb gambes i pollastre)… veiem que tarden molt a servir, deu ser el tarannà d’aquí o som nosaltres que anem massa estressats i tot ho volem de pressa? Potser haurem de fer un canvi de xip, de filosofia i de ritme. Marxem d’allà i busquem un bar per fer un cafè i el postre. En trobem un que té unes bones vistes d’un arrossar, cosa que també hi predomina a l’illa.

Després de recuperar una mica de forces, ens endinsem a Ubud i veiem el mercat de la zona ple de paradetes. Ens hi fixem i aprofiten tots els raconets dels carrers per exposar els productes, fins i tot, els seients de les motos aparcades serveixen com a paradeta. Hi donem un volt, no el veiem pas tot perquè és molt gran i encara hi seríem. Tampoc comprem res, tot just acabem d’aterrar i no volem portejar coses durant tot el viatge.

Després, anem a parar a un palau-temple que s’ha de pagar per entrar, no hi entrem i seguim caminant fins que es posa a ploure. Ens refugiem a un altre bar per fer un te… llavors, l’Albert se n’adona de que no té el mòbil! “On l’has deixat?” -li dic jo-, “No ho sé” -em respon ell-. Paguem ràpid i tornem al primer bar on hem fet el postre i el tenien allà. Agraïm a la gent del bar i, de cop i volta, ens adonem de que estem molt cansats del viatge d’ahir i d’avui. De seguida es fa fosc, només son quarts de set del vespre… carai! Haurem de fer l’horari de les gallines. De tornada a l’hotel parem a sopar en una pizzeria normal i corrent, és el primer que hem vist i no tenim forces per voltar més. De seguida, anem a l’hotel a dormir, passem una nit amb paranoies pels mosquits i suem molt.

Temple-palau que no entrem.

Feu un comentari