Trekking al Mount Rinjani (3.726 m)

7 agost 2015

A les 6 del matí sona el despertador i l’Albert diu que no té febre, però segueix suant. Vol marxar, vol provar de fer el trekking. Fem les maletes ràpidament i anem cap al port de Gili Air i veiem el senyor que em va informar del trekking. Li expliquem que l’Albert ha estat malalt i ens diu que no patim, que no pot ser el Dengue. També, ens proposa començar el trekking un dia més tard i avui visitar les cascades de Senaru… és bona idea!

Agafem el ferri (una mini barqueta al descobert que intenten omplir-la al màxim de gent i de maletes) per anar a l’illa de Lombok. Arribem al port de Pemenang amb els peus xops i amb les motxilles a sobre del cap perquè no es mullin. Per aterrar, has de fer un salt quan la barqueta s’aproxima a la platja, ja que va al ritme de les onades del mar. Em quedo dels últims a sortir i cada cop és més difícil de saltar. Un noi local s’ofereix a ajudar-me i m’agafa la motxila, sense ella puc saltar més bé. Quan arribem a terra ferma, em demana diners per haver-lo ajudat… m’ho hauria d’haver imaginat, però sóc així d’innocent! Esperem el taxi i ens ve a buscar un carro tirat per un cavall que ens porta al bungalow on ens ajuntem amb la resta del grup que farem el trekking: de moment, som una parella d’Eslovènia, dues noies d’Irlanda i nosaltres.

Ens informen que avui no podem començar el trekking perquè hi ha una ultra trail internacional i tot està molt ple, però demà sí. Aleshores, pensem què podem fer avui i decidim anar a visitar les cascades de Senaru que estan a uns 20 km de Pemenang. Pots caminar fins al 1r tram o fins al 2n tram (com més amunt vas, més pagues). Decidim només anar fins al primer tram, l’Albert s’ha d’acabar de recuperar de la febre i ja caminarem durant 3 dies seguits. Són boniques aquestes cascades que surten enmig de la densa vegetació tropical!

Primer tram de la cascada sencera.

Dinem al poble de Senaru i veiem que està a petar… es nota que hi ha una ultra! A la tarda fem relax pel poble de Pemanang, fem el “briefing” del trekking… em dóna la sensació de que serà una mica guiri i poc solitari, però és l’única manera de pujar al volcà ja que consideren que és una muntanya sagrada i no hi pots anar pel teu compte.

8 agost 2015

Ens llevem a 2/4 de 6 del matí ben suats, hi ha molta humitat i fa molta calor. L’Albert encara no està al 100%, però diu que es troba millor que ahir. Ens fan esperar una mica per esmorzar i ens donen pancakes de plàtan… m’estranya que els locals ens donin tan d’això i no he vist cap indonesià menjant-ne… potser ho fan pensant que als turistes ens agrada molt. Jo vull esmorzar com ells! 🙂 Una mica més tard de les 6 ens passen a recollir i ens porten a Senaru, aquí deixem les maletes que no necessitem pel trekking i les recuperarem a la tornada. Mentre ens esperem, ens donen un altre pancake i un te. Al final no podrem pas caminar amb tants plàtans a la panxa! Al cap d’una estona, ens pugen en un pick-up per anar a Sembalun per registrar-nos. Som moltíssima gent, això ja no m’agrada massa… Tornem a pujar al pick-up per anar al punt de partida del trekking, aquí hi ha l’última botiga per comprar snacks. Ara sí que som tots els membres del grup: a part dels eslovens i de les irlandeses, hi ha una parella d’Austràlia, dos alemanys i un francès.

El nostre guia Moose és un noi petit de 16 anys que porta una motxillota i unes bambes Nike (sense air) de sola llisa, 3 paquets de tabac al damunt i se sap el nom de tots els jugadors del Barça! Comencem a caminar a bon ritme, ens costa de seguir-los… m’espanto, penso que és impossible aguantar així durant 3 dies. Vaig parant per fer fotos i els atrapem perquè fan moltes parades, és a dir, caminen molt de pressa i paren molts cops.

Cada cop que ens endinsem més a la muntanya, més brut està… tot ple de deixalles, papers, excrements humans, burilles, etc. És molt trist. Més tard, sabem que Lombok és una illa musulmana (a diferència de Bali que és budista) i els musulmans no tenen cultura de recollir les deixalles o de cremar-les. Per moments, m’estic deprimint i me n’adono que cuidem molt el Pirineu! Els portejadors fan por de tan forts que estan: van amb xancles de dit, porten a l’espatlla una barra gran de bambú amb dos cabassos grans que pengen per banda… en total, deuen portar uns 25 o 30 kg de pes (tendes, cassoles, menjar, sacs de dormir, estris, etc.). I amunt! Els locals són ben petitets i molt fibrats, cuinen molt bé i s’alimenten de tabac i tiren amunt com si fos un passeig! Crec que és la vegada que respiro menys aire pur a la muntanya. Al cap d’unes 3 hores parem a dinar, ens preparen un mi goreng (noodles amb vegetals fregits i ou dur) en forma de sopa. Estan boníssims!

Seguim caminant amunt, ara el desnivell és més fort, tots van afluixant el ritme i van quedant enrere. Ens endinsem enmig dels núvols característics que tapen el Rinjani cada dia, a mig matí. La terra volcànica dificulta l’ascens perquè patinem molt i fa una polseguera que ens hem de tapar el nas i la boca amb un buff. Fa molta xafogor i estem molt empapats. Al cap d’un parell d’horetes ben bones arribem als 2.600 m i hem sortit a 1.100 m. Estem per sobre dels núvols i tenim unes vistes espectaculars del llac. Sembla que tinguem el Rinjani molt a prop, però està a uns 1.100 m més amunt.

Cresta del Rinjani.

Berenem mentre ens munten les tendes i preparen el sopar. Mirem la posta de sol que s’amaga darrere els núvols… avui dormirem al cel! Per sopar tenim un nasi goreng amb pollastre. Avui anem a dormir ben d’hora com les gallines perquè demà hem de matinar molt per veure la sortida del sol des del cim.

9 agost 2015

A 2/4 de 3 del matí ens desperten i ens porten l’esmorzar a la tenda: un te ben calentonet i galetes. Ens ho mengem una mica amb desgana, encara estem molt adormits i una mica neguitosos perquè no ens agrada caminar de nit. Passades les 3 arranquem i fem una llaaaaarga fila índia per tota la cresta del Rinjani, semblem cuques de llum. Cada un va al seu ritme i anem avançant gent. Tota l’estona trepitgem sorra volcànica que patina i aixequem una bona polseguera. Se’m fa una mica pesat mentalment. Cada cop costa més respirar, estem guanyant molta alçada en poca estona i el vent es va enfortint. Ens anem refugiant a roques grans que ens protegeixen del vent per anar descansant. Al cap d’unes 2 hores i mitja o 3 d’haver començat a caminar arribem al cim i veiem que hi ha un altre mini cràter. La gent es va col·locant per veure la sortida del sol, sort que no fa gens de vent al cim. Ens col·loquem una mica per sota del cim i esperem ben juntets fent fotos…

Quan el sol ja apunta força amunt, tirem avall que hi ha ganes d’esmorzar. La baixada es fa molt ràpida, es pot baixar corrent i derrapant. Això sí, amb el buff a la boca! A meitat de camí veiem uns micos iguals que els del Monkey Forest d’Ubud (Bali). Quan arribem a la tenda, ens traiem roba i els portejadors ens donen l’esmorzar… tatxaaaaan: pancake, torrades amb melmelada i un tall de pinya. No és un àpat gaire apassionant, però ja fa el fet. A les 10 del matí arranquem i tirem avall, cap al llac, molt lentament perquè el camí fa molta baixada i és força pedragós. La gent no està acostumada a la muntanya i van equipats com si anessin a comprar o a fer un cafetó. L’Albert i jo els anem avançant quan podem, sense molestar-los i deixant passar els portejadors que baixen volant… és al·lucinant i més, amb les xancles de dit!

Baixant per la carena del Rinjani. Encara hi ha gent que puja. El terra és sorra volcànica que fa molta polseguera.
El llac i el petit cràter del Rinjani a la vista.

Al cap de 2 hores arribem al llac i potser és el lloc on he vist més merda acumulada. No sé on seure, on mirar… el cor se m’encongeix molt! Deixem la motxilla i anem cap al Hot Springs que està al costat del llac, és una petita bassa d’aigües termals molt bonica! Llàstima de l’acumulació de porqueria que hi ha al voltant i de l’ús del sabó per part dels guies que ho fan servir com a dutxa. Em fa mandra tirar-m’hi i només em remullo els peus, les mans i la cara; l’aigua està molt calenta!

Hot Springs que estan al costat del llac Rinjani.

Al cap de poc, tornem al llac i ens donen el dinar: sopa vegetal amb una cuixa de pollastre, arròs i pinya. Fem una becaineta fins que el sol ens desperta. Ens activem per fer el tram final del dia: hem de remuntar 600 m de desnivell en picat. Primer voregem el llac per un petit caminoi que s’empina de cop, muntanya amunt. Hem de grimpar i fem una bona suada; tot i així, és entretingut perquè tenim unes vistes boniques del Rinjani, del llac i de l’altre petit volcà actiu que està a dins del llac. A mesura que ens acostem al lloc d’acampada, la brutícia i els flaires repugnants van en augment… finalment, al cap d’unes 2 hores ben bones, tornem a estar per sobre dels núvols i tenim bones vistes de les dues vessants.

Berenem cacauets mentre munten les tendes i fan el sopar. Un cop post el sol, ens donen l’últim sopar del trekking: arròs amb tires de pollastre i vegetals… anem a dormir sense fer la digestió que estem molt cansats!

Vistes del Mount Rinjani, del llac i del petit volcà des de la zona d'acampada.

10 agost 2015

A les 6 del matí ens desperten, tenim una mica de fred perquè la nit ha sigut humida. Ens abriguem i sortim a veure la sortida del sol; avui no estem de sort perquè no tenim bona orientació. Tornem a la tenda i mandregem fins que ens donen l’esmorzar: pa amb melmelada i el famós pancake… estic una mica saturada del pancake! Recollim les coses i cap a les 7 del matí arranquem muntanya avall. El grup camina molt de pressa, deuen tenir ganes d’arribar a baix. Jo em vaig parant a fer fotos i pel camí tornem a veure micos que ens miren… A mesura que anem perdent alçada, les cames es van queixant cada cop més. Els portejadors ens atrapen i ens avancen volant, em trec el barret! També, ens creuem amb gent que puja (fan la ruta al revés). Al cap d’una bona estona, parem a dins d’un bosc per fer l’últim àpat del trekking, el dinar: te i pinya per obrir la gana, noodles amb vegetals, truita i tires de pollastres. Està deliciós!

Sense badar massa, seguim avall i al cap d’1 hora ja arribem a Senaru. Al final hem tardat unes 2 hores menys de les previstes. Ens fan entrar en un bar i ens esperem a que ens diguin a quin cotxe hem d’anar. Ara és quan ens separem del grup, cada un segueix el seu camí. Ens despedim i pugem a un 4×4 amb 4 més del grup, primer anem a recollir les motxilles que vam deixar i anem fins al port de Pemenang a deixar un noi. La resta del grup seguim fins a Senggigi. Ens deixen a l’allotjament del noi francès perquè és l’únic que té lloc reservat, els altres no tenim res. L’Albert i jo anem a mirar un hotel una mica decent perquè tenim ganes de dutxar-nos, d’estar còmodes i també volem rentar roba. Finalment, en trobem un que està mitjanament bé encara que trobem el preu una mica alt pels serveis que ofereixen. Ens dutxem i l’aigua surt negra! Rentem roba i anem a sopar una pizza per variar de l’arròs i fideus. Estem molt cansats, però molt contents! 😊

Entrada a Senaru, fi del trekking.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *