Ahir, mentre fèiem la digestió del sopar, vam posar en debat el planning de les sortides que faríem durant els pròxims dies. La proposta inicial del Manu ens va agradar molt, tot i que hi havia un parell de membres del grup que volien fer els cims típics i tòpics de la zona encara que hi hagués molta gent o que la baixada estigués molt petada… aquí potser va ser el punt conflictiu amb l’Albert i amb mi perquè nosaltres dos som del parer de buscar baixades xules i de conèixer racons perduts, encara que no fem cims amb noms i cognoms. Finalment, vam cedir a fer el Stetinden que, per entendre’ns, és l’equivalent del Bastiments a casa nostra.
No matinem gaire perquè tenim la muntanya molt a prop. Mengem tranquil·lament i marxem sobre les 10 del matí de la cabana. No fa molt bon dia, el cel està ben tapat i ha nevat durant la nit, no fa molt fred. Arribem al punt de partida i algú del grup s’ha deixat alguna cosa a la cabana. Mentre el Manu ho va a buscar, nosaltres ens esperem a la vora del mar fent fotos i veient com va arribant tothom per anar al mateix destí. Se’ns fa molt estrany sortir des del mar!
Quan hi som tots i estem a punt, travessem la carretera i calcem els esquís per començar a foquejar muntanya amunt. No sembla gens difícil, hi ha un munt de gent… semblem formigues. Anem cap a l’est, no té pèrdua. Anem fent zigues-zagues fins arribar a un petit collet, on parem a fer un mos i ens abriguem que ara el dia s’ha tapat completament. Intentem anar més junts perquè ara queda superar la piràmide final amb un pendent més pronunciat que s’ha d’anar fent flanquejos amb patis xulos. Finalment arribem al cim amb bones vistes dels fiords i dels mars congelats, però no veiem gaire els cims dels nostres voltants. Fem foto ràpida i cap avall per no perdre més visibilitat.
Baixem com podem, cada un per la seva banda, tot esquivant boles de neu que ha fet la gent i les formigues que van pujant. L’Albert i en César proven de baixar per una petita canal que semblava que estava molt bé, però a sota hi havia molt gel! Sort que no ho he provat…
A meitat de la baixada, en Manu ens proposa d’anar a fer un altre cimet que tenim al davant per allargar la sortida. 3 del grup diuen que ja en tenen prou, 3 de la resta del grup diem que volem continuar… al final, decidim que els 3 que no volen continuar aniran a la furgo i ens vindran a recollir a l’altra banda del fiord… visca! 😊
Realment el dia va empitjorant, però no fa vent ni molt fred, el Manu ens explica que a Noruega és molt normal que el temps canviï tan ràpid. Seguim foquejant cap al nord per una pendent molt fàcil i, a dalt, seguim una bona estona en pla tot contemplant el mar a la nostra esquerra i el Stetinden, a la nostra dreta, que sembla més difícil del què és.
Seguim planejant una bona estona, estem completament sols. Perdo la noció del temps i del lloc… al Regne Blanc i sense referències, és una bona manera per hipnotitzar-te sense temors ni neguits. Al cap d’una bona estona apareix una bona baixada a la nostra dreta. En Manu ens diu que creu que per aquí arribarem a l’altra banda del fiord, però que no ho sap segur… a males, podem tornar a remuntar i tornar al lloc de partida. No hem de patir per si ens fa fosc que ara els dies són llarguíssims!
Fem fotos de grup, traiem pells i cap avall s’ha dit. No cal dir que la neu és pols i està sense trepitjar… tot per nosaltres, brutal! 😁 Seguim la intuició de l’Albert que té, tal com diu en Manu, un radar per detectar les millors baixades i al cap de poc se’ns apareix el fiord. Anem pel bon camí!
Arribem al bosc de troncs prims i sense fulles, l’hem de travessar el millor possible… però, es converteix en un laberint que cada un fa el què pot. Passat a l’altra banda, quasi arran de mar, hem de remar una bona estona fins arribar a la furgo que ens hi espera l’Alfons. Arribem contents i afamats!
Aquí us deixo el track de l’excursió. En total han sortit uns 15 km i uns 1200 m de desnivell positiu.