Sèrraplan (2235 m), Vall de Toran

Avui ens ajuntem una bona colla per fer la segona sortida de l’any. Sembla que comença a ser tradició: cada any per les vacances de Nadal ens trobem amb en Pito, la Montse i el Carles. Intentem fer, almenys, una sortida plegats.
Avui som molta gent, cada un ha portat els seus amics menys nosaltres. Ens deixem guiar per la Montse i el Carles, em fan una mica de por. Ens porten a la vall de Toran i, d’entrada, ens diuen que és una sortida exigent on s’ha de fer una mica la cabreta. A veure…

Quedem ben d’hora, encara és negra nit, i anem cap al refugi Dera Honeria. Ens costa arribar-hi, ja que la neu està molt avall. Ens canviem tranquil·lament i, abans de sortir, el Carles ens fa un petit briefing. Començarem junts, però a partir d’un punt cada un podrà triar la volta: una d’exigent i una altra de molt exigent. No hi ha massa opció!

Comencem a foquejar per la pista forestal fins a l’alçada d’uns 1400 m i aquí la deixem per endinsar-nos al bosc travessant-lo pel dret, ja comencem a fer la cabreta. Fa una mica de respecte perquè és una vall molt tancada i hi ha un mur força alt al voltant, dóna la impressió que no es pugui sortir d’allà. Una mica més amunt, ens dividim: la Montse i en Carles van a fer la sortida llarga, els altres anem a fer la sortida no tan llarga.

La neu està una mica pastosa i es fan pans als esquís, costa d’avançar. Amb poc recorregut hem pujat molt i no hi estem acostumats. Al cap d’una bona estona, sortim del bosc i tenim una mica d’obertura de la vall. Respirem més bé.
Tota l’estona anem seguint el riu Arbaet, en direcció sud-oest, fins arribar a una petita cabana que està enterrada (només es veuen les finestres).

Sortint del bosc, mirant enrere.
Cabana de l’Arbaet enterrada.

Passat la cabana, girem en direcció sud-est i veiem un altre mur al nostre davant. “I ara per on sortirem?” penso jo. Realment, és exigent aquesta volta i fa respecte. Parem una estoneta a fer un mos i a reagrupar-nos perquè cada un ha anat al seu ritme. Ara la neu comença a estar més bé i podem foquejar més ràpid amb menys esforç. A l’esquerra hi ha una petita paleta, la superem i a dalt podem gaudir d’unes vistes de tota la vall.

Passant pel costat de la cabaneta amb un altre mur al davant.

Seguim amb la mateixa direcció fins arribar a l’estany de Cauilha i el voregem. A la dreta hi tenim una petita canal ampla que segueix cap al sud-oest, intentem pujar-la amb esquís fent ziga-zagues… fins que notem el gel als nostres peus, alguns es posen les ganivetes i d’altres, els grampons. Això sembla un campi qui pugui.

Arribant a l’estany de Coilhera.
Petita canal ampla regelada que hem de superar.

Passat aquesta petita canal ampla, tenim una altra pala amb força pendent que hem de seguir fent ziga-zagues. Hi ha molt gel a sota i hem d’anar en compte a no patinar perquè tenim un bon pati a sota. El grup es va espaiant, cada un va al ritme que pot. Anem superant diferents pales fins arribar a l’esplanada que ens duu al cim de Sèrraplan.

Dos nois del grup fent la cabreta o intentant-ho.
Més pales a superar.
Ja a l’esplanada que ens duu al cim. Al fons es veuen els primers del grup que han arribat al cim.

Tenim unes vistes espectaculars dels cims que ens envolten com ara el Tuc de Betlen i el Montlude, els quals encara són desconeguts per mi. Fem un petit mos, foto de rigor i cap avall. El tram de la canal ampla es fa difícil perquè hi ha gel, intentem baixar-ho derrapant. A mi em costa molt, sobretot a nivell psicològic, però poc a poc ho superem. A partir d’aquí, gaudim de l’esquiada com nens petits amb sabates noves!

Observant, des del cim Sèrraplan, com arriben els últims del grup.
Foto de rigor, un gran grup!

Al refugi Dera Honeria, mentre ens refem amb una mica de menjar calent i beguda, esperem que arribin la Montse i el Carles… les cabretes de debò!

Aquesta volta és d’uns 16 km i uns 1270 m de desnivell positiu. No és massa llarga, però l’exigència del terreny duplica l’esforç i el cansanci. També, duplica el somriure d’orella a orella! 😀

Track de la ruta.

 

Feu un comentari