Avui ens despertem ben descansats, la ruta d’ahir va ser una bona càrrega de piles de tan aire pur que vam respirar. 😊
Sortim des de Santa Cristina, on estem allotjats amb la furgoneta en una esplanada, cap a la Selva di Val de Gardena pedalant. A la taquilla dels funiculars demanem informació per la ruta Sellaronda: ens expliquen que és una ruta una mica endurera, s’aprofiten els funiculars de l’estació d’esquí per arribar als punts més alts de cada vall i gaudir de les mega baixades de tot tipus (corriols, pedres, paelles, passarel·les) mentre dónes la volta al massís de la Sella. Es pot fer en sentit horari (més fàcil) o antihorari (més difícil). Ens decidim per la 2a opció, paguem el forfet i anem cap al funicular nerviosos.
Avui no seguim cap track. De fet, a Europa no fa falta portar tracks, està tot molt ben indicat. Seguim els senyals que marquen la ruta anti-horària. Primer comencem per una pista ampla que va guanyant pendent invers, girs tancats en forma de paelles i cada cop la pista es va estrenyent més i s’endinsa enmig dels prats verds que van pujant i baixant en forma de bombonets verds. Quina natura, quins paisatges!
La dinàmica d’aquest ruta és: baixar fins al fons de la vall passant per diferents refugis, travessar un poblet, agafar el funicular de pujada… i així anar fent. Els poblets són molt bonics (Canazei, Arabba, Corvara). Les valls que acabem fent són: Alta Badia, Arabba, Val Gardena, Val di Fassa.
A mesura que van passant les hores, el cansament va augmentant, sobretot els braços i la concentració mental que demanen les baixades tècniques. Cap als voltants de la 1 del migdia estem afamats, coincideix en l’hora punta del dia i fa força calor. Ara ens espera l’última pujada del dia i toca pedalar en asfalt… Decidim fer una paradeta, un mos a base de plàtan i una barreta mentre descansem a l’ombra. Al cap d’una estona, seguim amunt amb filosofia. Primer fem un tram per asfalt, després es converteix en pista amb algunes pedretes… al final es converteix en una pujada que no s’acaba mai i el sol marxa, els núvols vénen i ben carregats d’aigua. Encara ens mullarem!
Finalment arribem a l’últim funicular que ens porta al Passo Gardena, on parem a fer un cafetonet i un applestrüdel, sense deixar de mirar el cel.
Tenim les esperances de que el cel aguantarà fins que arribem a la furgoneta. Baixem de cara a la idea, avancem gent que també estan d’excursió a peu o pedalant. Sant Pere decideix no descarregar i el cel es torna a obrir… ens permet visitar una petita fortificació abans d’arribar a la furgo ben contents del gran dia que hem tingut!
Us deixo un petit tast perquè us feu una idea…