De cop ha arribat la PRIMAVERA!!!
Des d’ahir fa un temps que és de bon respirar. La gent diu que fa calor. Penso que no. S’ha d’apreciar quan bufa aquell ventet suau que no et fa encongir les espatlles ni tensar la cara posant l’expressió de “quin fred que fot!”. Sí, quan notes aquell ventet suau a la cara que et convida a obrir els braços ben oberts, tan oberts que sembla que s’hagin de tocar per darrere de l’esquena… doncs, aquest apreciat ventet és el que fa ara! I em direu que això és fer calor? Au, va!
Aquesta tarda ha fet un ruixat estiuenc: han vingut núvols grisos i enfadats; tots apretadets. El Sol s’ha amagat de por. Els núvols s’han començat a empènyer entre ells fins a formar un camp de batalla d’aquells “ara tu, ara jo, ara…” La família dels núvols, que no toleren aquests immensos combats, s’ha començat a neguitejar i no sabia què fer. Ploraven de tan que patien, ploraven i ploraven a cor què vols… Finalment, ha vingut el Suprem del Regne del Cel a posar pau (ha d’haver un heroi a la història, no?). S’ha posat enmig dels núvols tot rebent les trompades d’aquests i les conseqüents descàrregues elèctriques de tal intensitat que il·luminaven el Planeta Terra. El Suprem cridava per poder resistir la ràbia i la força que rebia dels guerrers… el Sol, quan s’ha tret la por del damunt, ha entrat al camp de batalla tot acariciant i cantant una nona als núvols fins que s’han esvaït del tot.