Des de que vaig aterrar en terres catalanes, torno a sortir a córrer dos cops per setmana (de moment) després d’un any… Aquesta tarda he canviat de ruta: he substituït la ruta habitual del congost per l’alternativa que va pel darrere el poal… tot de caminois que es situen entre el Parc de l’Agulla i Sant Joan de Vilatorrada.
Primer m’he quedat molt sorpresa i, a mesura que anava avançant terreny, m’anava decepcionant al veure que no trobava el camí de terra que recordava. No. Tot estava asfaltat, el caminet s’ha convertit en una carretereta enmig dels horts i dels petits prats verds… com desentona aquesta carretereta! He tardat uns 20 minuts ben bons a trepitjar camí de terra, quan abans només en tardava uns 5 minutets. MOLT TRIST! Quan he passat pel costat del dipòsit m’he tornat a animar al veure que encara regnava l’herba tendra dels prats verds amb Montserrat al fons… un dia preciós, malgrat el vent fred i molest. Però, just abans d’arribar a la “caseta” he pogut contemplar el gran avançament de les obres… les obres de la presó. QUÈ ESTÀ PASSANT? He intuït que (no fa falta tenir poders ni cap mena de do per tenir aquest pensament més aviat negatiu) d’aquí pocs dies ja no podré sortir a córrer amb aquesta calma…
I això que he triat aquest camí per no anar al Parc de l’Agulla, on ja està quasi to asfaltat… em veig, molt aviat, agafant el cotxe per trepitjar camins de terra amb rosselles al costat.
PATÈTIC!
Només vull això: TRANQUIL·LITAT. Sí, vull tranquil·litat en el sentit de que la construcció, el consumisme i la societat occidental no ens faci un rentat de cervell. SIGUEM FORTS!