Ja fa dies que tinc ganes de posar una foto d’una muntanya, d’un paisatge vertical, d’un arbre amb els seus boletets, d’un peixet fent companyia… però fa segles que no surto de casa! El cansament ja comença a fer-se notar i costa més de motivar-se un mateix. Hi ha dies que em llevo i veig una cortina negra al davant dels meus ulls i em costa de foragitar-la; d’altres que les neurones van a mil per hora per dins del meu cervell, em dóna la impressió que, un moment o altre, hagin de sortir pitant per les orelles! Per cert, avui he llegit que la velocitat d’un impuls nerviós des de l’origen fins al destí és de 141 km/h… deu n’hi do!
Doncs, com que no faig vida “normal” (en aquest terme “normal” inclou: anar a la muntanya, fer sortides, donar un volt pel poble, prendre un cafetó tranquil·lament, anar al gimnàs sense presses,…), sovint em refugio als meus records. No em puc queixar amb el que he arribat a fer durant la meva vida; he fet moltes coses i molt diferents… aquest és un dels motius que m’agradin tantes coses i que no em decideixi en cap de concreta. Veig que no tinc temps de fer tot el que voldria fer… com sempre he dit i diré: els dies haurien de tenir 48 hores!
————————————
No llençaré la tovallola.
Vull aguantar fins al final.
Mai se sap.
Intentaré mantenir aquesta petita esperança
i no la deixaré escapar.
————————————