Ja no recordo si era el tercer o el quart dia que voltàvem per terres africanes, quan vam llogar bicicletes per poder anar a Kansará i a Konkuní. Els “pick-up” no poden arribar-hi, no hi ha camins de carro ni res… només uns senderets que deixen pas als mobilets i a les bicis.
Eren les dues del migdia quan vam començar a enfilar cap als poblets. Sota el gran sol que ens bullia el cap, estava amb 37 o 38 ºC de febre i portava: un buff i una gorra ben molls a sobre del cap, dues ampolles de litre i mig d’aigua a l’esquena, unes ulleres de sol i… ganes d’odissea.
No hi havia ombres, la terra vermella i polsegosa ens feia tossir de tant en tant.
Enmig del no res, em vaig adonar de lo INSIGNIFICANTS que podem arribar a ser en aquesta vida dins del planeta Terra… tot i així, notava la presència de vida, d’essència, al meu voltant. No sé si estava delirant per la febre o sota els efectes alucinògens d’una insolació imminent, vaig començar a pedalar amb força i amb ganes tot deixant el grup enrera. Un somriure se’m dibuixà a la cara mentre notava com una brisa càlida m’acariciava la cara…
Una abraçada ben forta, africanetes meves!